El parlar de Vinaròs

     El parlar de Vinaròs forma part d’un dels subconjunts lingüístics, o dialectes, de la llengua catalana. Cal recordar, doncs que un dialecte no es més que una varietat d’una llengua concreta, que es defineix geogràficament i que la concretitza, amb una sèrie de trets diferencials mínims respecte del comuns. Igual com una llengua no és millor que una altra, tampoc un dialecte és, en essència, millor que un altre, ni pitjor que la “llengua” per tal com és llengua.

     Ara farem un breu repàs d’alguns element lexicals que ens recorden els diversos pobles que han anat poblant el nostre territori lingüístic i que perviuen en la parla de Vinaròs. Si fem un recompte del lèxic vinarossenc més castís provinent d’altres llengües ens adonaríem de la proximitat d’aquest parlar amb el castellonenc, el valencià general, el tortosí i el balear.

FONÈTICA

VOCALISME

• La a etimològica més consonants palatal, quan va amb el grup QUA es redueix a [ko]: “coranta”, “consevol”. En canvi, QUA es manté en quadrat, quadro, pot ser per cultisme.
• En ocasions, la vocal inicial O es converteix en au-. Per exemple “aulor” per olor, “aurelles” per orelles.
• Pel que fa a la e- inicial no accentuada, el vinarossenc i els parlant de la resta de la comarca del Baix Maestrat posen per cas el pas [e]>[a].Exemples:  “asquena, aspales, asquerrér, ambrutar.”
• També fan el canvi de la i- inical no accentuada per u-, tenim unflar per inflar, on la n labialitzada per la f ha contaminat també la seua labialitat a la i, fent-la passar a u.
• Com a la majoria de comarques del català occidental, també a Vinaròs algunes paraules femenines acabades en -e canvien aquesta vocal per la –a per analogia amb els femenins generals: la febre>la febra, la llebre>la llebra.
• En uns contexts lingüístics determinats, tota o no accentuada passa a u: cobert>cubert, botifarra>butifarra.

CONSONANTISME

     En els derivats dels grups llatins -ATORE i –ATA en vinarossenc s’esdevé la cosa següent: els noms derivats del primer grup mantenen sempre la - d – intervocàlica: ventador, llaurador; mentre que en el segon cas, el parlar hi vacil·la: vegada/ vegà.

MORFOLOGIA

• La –t dels grups –nt, -it finals, actualment no es pronuncia en vinarossenc però hi ha algún cas esporàdic en què sí que s’articula: alt, molt.
• Per una altra banda, en aquest casos quan s’afegeix la –s de plural, se sol elidir l’oclusiva inmediata a la –s com a la major part de l’idioma: camps[káms], vents[ béns].
• La –r final dels substantius, adjectius,verbs i d’altres molts s’elideix: fuster >[fusté], esquerrer> [asquerré], cantar>[ cantà]. En el grup –rs també desapareix aquesta consonant: fusters>[fustés], colors>[colós].
• En formes verbals d’infinitiu, si a aquest segueix un pronom enclític que comence per consonant, la –r final s’articula, fet que aparta el parlar  de Vinaròs del de la Plana de Castelló, posem per cas: gratar-se, esclatar-se, banyar-se, tossar-se
• En el parlat de Vinaròs  hi ha un ús sobreabundant del diminutiu: ‘placeta’, ‘xicotet’, de tal manera en alguns casos se n’ha perdut el valor diminutiu, com ara nuet ‘nu’, miqueta ‘mica’, justet ‘just’, en què les formes nu, mica, just ja no s’usen i senten com a  forànies.
• En la morfologia verbal cal destacar l’ús de la desinència –o per la primera persona del present d’indicatiu dels verbs: canto, corro, bato, dormo, servixo, fet que aparta el vinarossenc del valencià general i l’acosta al tortosí, així com la desinència en –a de la tercera persona d’aquest mateix temps verbal en el verb de la 1ª conjugació: canta.

     En els següents vídeos podem veure alguns exemples del parlar de Vinaròs: